• INFERTILITAT MASCULINA.
• DISFUNCIÓ RÈCTIL.
• EJACULACIÓ PRECOÇ.
• MALALTIA DE PEYRONIE.
• FRACTURES DE PENIS.
• MALALTIES DE TRANSMISSIÓ SEXUAL DE L’ HOME.

Disfunció erèctil

La disfunció és la incapacitat per aconseguir una erecció o mantenir-la amb la suficient fermesa per tenir una relació sexual.

Tot i que més de la meitat dels homes en algun moment de la seva vida han tingut puntualment problemes d’erecció, no constituint això una font de preocupació, pot convertir-se en un seriós inconvenient si és freqüent o constant. La disfunció estrèctil establerta pot produir molt estrès, inestabilitat en les relacions de parella, falta de confiança i problemes d’ autoestima. La disfunció, a més, pot ser un signe incipient d’alguna altra malaltia de base, que s’hauria de diagnosticar.

Els símptomes de la disfunció estrèctil són:

• Problemes constants per aconseguir i/o mantenir una erecció
• Disminució de la libido (desig sexual)

Causes

L’excitació sexual masculina és un procés complex que involucra el cervell, les hormones, les emocions, els nervis, els músculs i els vasos sanguinis. La disfunció erèctil pot ser el resultat d’ un problema amb algun d’ aquests factors. De la mateixa manera, l’estrès i les inquietuds relacionades amb la salut mental poden provocar disfunció erèctil o empitjorar-la.

De vegades, la disfunció estrèctil es deu a una combinació de qüestions físiques i psicològiques. Per exemple, una malaltia física menor que fa que la teva resposta sexual sigui més lenta pot generar-te ansietat respecte a mantenir una erecció. Aquesta ansietat pot provocar o empitjorar la disfunció.

Algunes de les causes físiques i psicològiques que poden generar la disfunció estrèctil són:

• Malaltia cardíaca
• Ateroesclerosi
• Nivell de colesterol alt
• Pressió arterial alta
• Diabetis
• Obesitat
• Síndrome metabòlica: afecció que implica un augment en la pressió arterial, nivells alts d’ insulina, greix corporal al voltant de la cintura i nivells alts de colesterol
• Malaltia de Parkinson
• Esclerosi múltiple
• Alguns medicaments, inclosos molts utilitzats per a la hipertensió arterial
• Tabaquisme
• Malaltia de Peyronie: teixit cicatricial dins del penis
• Abús d’ alcohol i d’ altres substàncies
• Trastorns del son
• Tractaments contra el càncer de pròstata o l’ agreujament de la pròstata
• Cirurgia o lesions que afectin la zona pèlvica o la espinal
• Depressió, ansietat o estrès, problemes de parella o de salut mental

Factors de risc

Alguns factors de risc per patir disfunció erièctil són:

• Diabetis mellitus
• Hipertensió arterial
• Tabaquisme
• Sobrepès o obesitat
• Alguns tractaments mèdics, com els de la pròstata, quimioteràpia, medicaments de la tensió arterial, antidepressius, antihistamínics, analgèsics.
• Traumes a la pelvis, a la columna o malalties que produeixen degeneració medul·lar i/o dels nervis perifèrics.
• Consum d’ alcohol i de drogues.

A mesura que l’home envelleix, la resposta sexual s’enlairi, però això no es considera necessàriament disfunció erèctil; per tant, l’edat en si mateixa no s’hauria de prendre com un factor de risc.

Prevenció

Una vida saludable, evitant els tòxics esmentats, cuidant el pes, realitzant exercici físic moderat i seguint una revisió mèdica regular, és el pilar fonamental per mantenir una funció estrèctil bona durant tota la vida.

Diagnòstic

Per diagnosticar la disfunció erèctil, a Urs Associats recollim la història clínica del pacient de forma detallada, es realitza un examen físic urològic complet i s’indiquen analítiques sanguínies que ens informen sobre l’estat general hematimètric, lipídic i hormonal. En determinats casos caldrà demanar proves d’ imatge, com l’ ecografia peneana. La majoria de les vegades no es necessiten proves invasives o costoses.

Tractament

El tractament de la disfunció erèctil és generalment multimodal. Es proposen canvis clau en l’estil de vida (reducció de pes, exercici físic, abandonament del tabac), es prescriuen medicaments segurs i adaptats a les preferències del pacient (via oral o via injectable) i es realitza un seguiment estret dels seus avenços o deterioraments en el camp de la sexualitat. Si els medicaments no resulten ser suficients s’ oferirà la pròtesi de penis: un dispositiu implantable que s’ activa voluntàriament en els cossos cavernosos del penis i que en general és la solució definitiva a la disfunció erèctil. La pròtesi és, en la majoria dels casos, una opció segura per als pacients en què s’indica, permetent-li a la persona mantenir relacions sexuals satisfactòries. Aquest dispositiu no afecta les sensacions sexuals i no impedeix l’orgasme o l’ejaculació.

Ejaculació precoç

L’ejaculació precoç es diagnostica quan d’una manera persistent, es produeix l’ejaculació i l’orgasme abans o res més penetrar i això passa contra la voluntat del got. Perquè parlem d’ejaculació precoç, aquest problema ha d’aparèixer d’una manera freqüent, i ocasionar problemes a un o a tots dos membres de la parella.

Es denomina ejaculació precoç primària, quan aquest problema es produeix des de les primeres relacions sexuals i adquirida quan apareix posteriorment.

És un problema molt freqüent. Afecta aproximadament el 30% dels varons i és infradiagnosticada pel temor o vergonya a consultar el metge.

Conseqüències

L’ ejaculació precoç pot produir:

• pèrdua d’ autoestima.
• ansietat en el got i en la seva parella.
• pobra satisfacció amb la seva vida sexual.
• baix nivell de satisfacció de la parella.

Diagnòstic

Per diagnosticar l’ejaculació precoç gairebé sempre n’hi ha prou amb una bona història clínica i un examen físic.

Tractament

Tot i que molts casos d’ejaculació precoç se solucionen sols amb el temps, els casos persistents poden beneficiar-se de diverses tècniques de reeducació sexual i exercicis del sòl pelvià. Aquestes tècniques ensenyen retardar l’orgasme. Els exercicis de Kegel enforteixen el sòl pelvià i milloren el control del reflex ejaculatori.

Alguns medicaments poden emprar-se per retardar l’ejaculació. Alguns són d’ocupació tòpica (en general són anestèsics i s’apliquen al glande), i d’altres són orals.

A Uros Associats comptem amb un excel·lent servei andrològic, especialitzat a tractar tots els casos d’ejaculació precoç. La teràpia multimodal és l’arma preferida de la nostra unitat, que garanteix el control de gairebé tots els casos.

Malaltia de Peyronie o Incurvació Peneana

La malaltia de Peyronie és una afecció no cancerosa que resulta de teixit cicatriu que es forma en el penis i causa ereccions corbes i doloroses. Els penes varien en forma i mida, i tenir una erecció corbada no és necessàriament motiu de preocupació. Però la malaltia de Peyronie causa una curvatura significativa o dolor en alguns homes o en les seves parelles.

Això pot impedir que tinguis relacions sexuals o pot dificultar l’erecció. En molts homes, la malaltia de Peyronie també causa estrès i ansietat. L’escurçament del penis és una altra preocupació comuna.

Aquesta malaltia en ocasions desapareix per si sola però en d’altres romandrà i/o empitjorarà. El tractament pot evitar que empitjori o fins i tot millorar els símptomes. Fins i tot si has tingut l’afecció durant algun temps, el tractament pot ajudar a millorar els símptomes molestos, com el dolor, la curvatura i l’escurçament del penis.

Símptomes

Els signes i símptomes de la malaltia de la Peyronie poden aparèixer de sobte o presentar-se de manera progressiva. Inclouen:

• Teixit cicatricial. El teixit cicatricial afecta els cossos cavernosos i es pot sentir sota la pell; pot ser poc o molt extens i afectar una o diverses àrees del penis alhora.
• Una curvatura significativa del penis. El penis es pot corejar cap amunt, corbar-se cap avall o doblegar-se cap a un costat.
• Problemes d’ erecció. La malaltia de la Peyronie pot causar problemes per aconseguir o mantenir una erecció.
• Escurçament del penis. El penis podria escurçar-se com a resultat de la malaltia de la Peyronie.
• Dolor. Pots sentir dolor al penis, amb o sense erecció.
• Altres deformitats del penis. En alguns homes amb malaltia de la Peyronie, el penis erecte pot tenir un estrenyiment, fenedures o fins i tot una aparença de rellotge de sorra, amb una banda ajustada i angosta al voltant del cos del penis.

La curvatura i l’escurçament del penis associats amb la malaltia podrien empitjorar progressivament. No obstant això, en algun moment l’afecció s’estabilitza, generalment després de tres a 12 mesos, aproximadament.

El dolor durant les ereccions sol millorar en un o dos anys, però el teixit cicatricial, l’escurçament del penis i la curvatura sovint romanen. En alguns homes, tant la curvatura com el dolor associats amb la malaltia de la Peyronie milloren sense tractament.

Causes

La causa no és totalment coneguda, tot i que s’han establert causes comunes en aproximadament la meitat dels casos.

Les lesions repetides del penis durant les relacions sexuals, els exercicis físics, les cirurgia pèlviques o transuretrals o un accident amb impacte en el penis poden comportar una curació inapropiada de la part lesionada (en aquest cas el penis) i per tant una formació de teixit cicatricial en forma de nòdul. La cicatriu produeix una curvatura anormal del penis en erecció. La tirania d’ aquest nòdul cicatricial durant una erecció produeix dolor i una aparença desfigurada.

L’herència pot jugar un paper en els casos de malaltia de Peyronie. L’afecció és més freqüent si el pacient té familiars de primer grau que han patit la malaltia.

Els trastorns del teixit connectiu, com la contractura de Dupuytren als palmells de les mans o a la planta dels peus, i algunes malalties que poden comprometre la curació de les ferides, com la diabetis mellitus, també han estat relacionades.

L’edat, sense cap dubte, contribueix també. La malaltia és més comuna en 50-60 anys d’edat.

Diagnòstic

La història clínica i l’examen físic són fonamentals per al diagnòstic de la malaltia de Peyronie. Als pacients, a més, se’ls demana autofotos del penis en erecció des de diversos angles, per establir la gravetat de la curvatura.

Tractament

La unitat d’Andrologia d’Urs Associats compta amb una vasta perícia en el maneig de la malaltia de Peyronie. No tots els casos requereixen tractament, només aquells en què l’ afecció compromet l’ erecció, produeix dolor al pacient o a la seva parella o impedeix la penetració en una relació sexual. En molts casos es requereix que la placa fibrosa s’ estabilitzi abans de dur a terme un tractament dirigit.

Hi ha diverses teràpies disponibles, des de tractaments medicamentosos, injecció de substàncies que degraden el teixit connectiu cicatricial dins de la placa o cirurgia de remodelat del penis. L’ elecció de la teràpia dependrà del temps d’ evolució de la malaltia, l’ extensió de la placa, el grau de curvatura del penis i la longitud inicial del membre. Les teràpies són consensuades en detall amb el pacient.

Fractura de penis

La fractura de penis es produeix si passa un traumatisme amb el penis erecte. Consisteix en el trencament parcial de la túnica albugínia, que és el revestiment fibrós dels cossos cavernosos. La majoria de les vegades succeeix durant una relació sexual, en la qual el penis es dobla bruscament de forma accidental. És una lesió dolorosa, que es manifesta amb un so so so sobtat descrit com un xàfec, la pèrdua de l’erecció i l’aparició d’un hematoma al penis, al voltant de la fractura.

Factors de risc

Tot i que infreqüent, la fractura de penis es pot produir en determinats casos:

• Relacions sexuals molt vigoroses.
• Certes postures sexuals, en què el penis és més susceptible a xocar bruscament amb la pelvis de la parella i per tant a lesionar-se.
• Sexe anal.
• Pràctiques masturbatòries agressives.
• Utilització d’ algunes joguines sexuals.

Diagnòstic

La història clínica i l’examen físic és generalment suficient per diagnosticar la fractura de penis. En alguns casos es pot indicar l’ ecografia peneana o la ressonància magnètica del penis. Aquestes proves ajuden a localitzar la fractura, mesurar la seva extensió i descartar la implicació d’altres estructures, com per exemple la uretra.

Tractament

La fractura del penis és una urgència. Si no es tracta immediatament pot produir deformacions permanents del penis o disfunció erèctil permanent. L’ exploració quirúrgica és, llevat d’ excepcions comptades, la indicació estàndard. Consisteix a despullar el penis, ubicar la lesió i reparar-la amb punts. El pronòstic dependrà de molts factors, incloent-hi el compliment de les cures postoperatòries que s’indiquen després de la reparació.

Malalties de transmissió sexual de l’ home

Les malalties de transmissió sexual (ETS), o infeccions de transmissió sexual (ITS), generalment s’adquireixen per contacte sexual. Els organismes (bacteris, virus o paràsits) que causen les malalties de transmissió sexual poden transmetre’s d’una persona a una altra per la sang, el semen o els fluids vaginals i altres fluids corporals.

En ocasions, aquestes infeccions es poden transmetre de forma no sexual, com de mare a fill durant l’ embaràs o part, o a través de transfusions de sang o agulles compartides.

Les malalties de transmissió sexual no sempre presenten símptomes. És possible contraure malalties de transmissió sexual de persones que semblen estar perfectament sanes i que ni tan sols saben que tenen una infecció.

Signes i símptomes

Aquestes malalties poden tenir símptomes molt florits o ser completament asimptomàtiques. Els signes i símptomes que poden indicar una infecció de transmissió sexual inclouen els següents:

• Llagues o protuberàncies als genitals o a la zona oral o rectal
• Dolor o ardor en orinar
• Secreció provinent del penis
• Flux vaginal o uretral inusual o amb olor estranya
• Sagnat vaginal inusual
• Dolor durant les relacions sexuals
• Dolor i inflamació dels ganglis limfàtics, particularment a l’angle, tot i que de vegades més estesos
• Dolor a la part inferior de l’abdomen
• Febre
• Erupció al tronc, les mans o els peus

Els signes i símptomes poden aparèixer uns dies després de l’exposició, o poden passar anys abans que tinguis algun problema perceptible, segons quin sigui el germen causant.

Causes

Les ETS poden ser causades per bacteris, paràsits o virus:

• Bacteris (gonorrea, sífilis, clamídia)
• Paràsits (tricomoniasi)
• Virus (virus del papil·loma humà, herpes genital, VIH, hepatitis A, hepatitis B, hepatitis C)

Factors de risc

Els factors que poden augmentar el risc d’ ETS són els següents:

• Tenir relacions sexuals sense protecció. La penetració vaginal o anal d’una parella infectada si no es fa servir condó de làtex augmenta considerablement el risc de contraure una infecció de transmissió sexual. L’ ús inadequat o inconstant de condons també pot augmentar el risc. En el sexe oral les infeccions també es poden transmetre si es realitza sense condó de làtex o protector dental.
• Tenir contacte sexual amb diverses parelles. Si tens contacte sexual amb més gent, més gran serà el teu risc.
• Tenir antecedents d’ infeccions de transmissió sexual. Tenir una infecció de transmissió sexual fa que sigui més fàcil que una altra infecció de transmissió sexual s’afirmi.
• Abús d’ alcohol o consum de drogues.
• Injecció de drogues. L’ ús compartit d’ agulles transmet moltes infeccions greus, inclòs el VIH, l’ hepatitis B i l’ hepatitis C.
• Ser jove. La meitat de les infeccions de transmissió sexual ocorren en persones entre 15 i 24 anys d’edat.

Complicacions

Algunes de les possibles complicacions són les següents:

• Dolor pelvià
• Complicacions en l’ embaràs
• Inflamació ocular
• Artritis
• Malaltia inflamatòria pèlvica
• Esterilitat
• Cardiopatia
• Certs tipus de càncer, com el càncer de coll uterí, de penis i rectal, associats amb el virus del papil·loma humà

Prevenció

Per prevenir les ETS, el més apropiat seria:

• Vacunació. Vacunar-se primerenc, abans de l’exposició sexual, també és efectiu per prevenir certs tipus d’ETS. Hi ha vacunes per prevenir el virus del papil·loma humà, l’hepatitis A i l’hepatitis B.
• Usa condons i protectors dentals de manera consistent i correcta. Usa un nou condó de làtex o protector dental per a cada acte sexual, ja sigui oral, vaginal o anal. Mai fas servir un lubricant a base d’oli, com vaselina, amb un condó de làtex o un protector dental. Els condons fets de membranes naturals no es recomanen perquè no són tan efectius per prevenir les ITS. Tingueu en compte que, tot i que els condons redueixen el risc d’exposició a la majoria de les infeccions de transmissió sexual, proporcionen menys protecció per a algunes infeccions de transmissió sexual com el virus del papil·loma humà o l’herpes. Els mètodes anticonceptius que no són de barrera, com les píndoles anticonceptives (anticonceptius orals) o els dispositius intrauterins (IUD, per les seves sigles en anglès), no protegeixen contra les infeccions de transmissió sexual.
• Hi ha evidència que la circumcisió masculina pot ajudar a reduir el risc que un home contregui el VIH d’una dona infectada (transmissió heterosexual) fins a un 60 %. La circumcisió masculina també pot ajudar a prevenir la transmissió del virus del papil·loma humà genital i l’herpes genital.

Diagnòstic

La història clínica i l’examen físic són fonamentals per al diagnòstic de pràcticament totes les ETS. A més, s’indica un panell complet de testat de malalties (a causa que moltes d’aquestes infeccions es contreuen de forma concomitant). Les proves poden ser sanguínies, per frotis genital, per anàlisi del líquid seminal o per biòpsia de lesions de la pell.

A Uros Associats mantenim informat el pacient en tot moment del seu procés de diagnòstic, aclarint els dubtes que puguin sorgir i garantint la confidencialitat. El temor a ser diagnosticat d’una ETS mai ha d’impedir que el pacient s’acosti a un dels nostres especialistes.

Tractament

El tractament de les ITS depèn de la malaltia o malalties que es diagnostiquin. En molts casos n’hi ha prou amb complir amb un esquema antibiòtic i després realitzar controls clínics per curar la infecció. En altres casos, com en moltes infeccions virals, el tractament pot ser no curatiu, amb la qual cosa ens centrem a solucionar els símptomes fins que el pacient desenvolupi una autoimmunitat suficient contra l’agressor. En malalties amb pronòstic més seriós, tal com el VIH i l’hepatitis B o C, derivem el pacient a especialistes de malalties infeccioses perquè s’instauri un tractament i control estricte, i així evitar complicacions greus a mitjà o llarg termini.

• BIÒPSIA TESTICULAR
• CORPOROPLÀSTIA
• REPARACIÓ DE COS CAVERNÓS
• COL·LOCACIÓ DE PRÒTESIS DE PENIS
• REHABILITACIÓ DISFUNCIÓ RÈCTIL